Una generació que se'n va
La defunció aquesta matinada de Joan Cunill Rota, en Joan de Cal Marxant, o en Joan-pare, per distingir-lo del fill, Joan Cunill Pujol, em porta reflexions sobre tota una generació que poc a poc se’n va. Llei de vida, però no deixa de ser lamentable, per tot el que ha significat i ha donat al poble.
Totes aquestes persones que varen patir la guerra i la dura post guerra, eren persones dures, valentes, molt treballadores, i molt generoses envers els seus i els del seu entorn. No tenien mai un no, per ajudar a un altre, fos en dia de cada dia, o en diumenge.
Molts dels actuals habitants de Borredà no recordaran les penúries i limitacions de 30, 40 o 50 anys enrere. Era un altre món, aquí i a fora, però en un poble petit tothom es coneix, i tots els problemes son més propers, més visibles, i això portava a organitzar actes de solidaritat, realment exemplars.
Persones velles, soles, pobres, no eren deixades a la seva sort sinó que tota aquesta colla anaven a fer llenya i els hi portaven a casa per passar el llarg i dur hivern, en unes cases que res tenien a veure amb les d’ara. No existien els serveis socials que tenim ara, ni un ajuntament viu i actiu, per pal·liar les carències. Tot es feia a nivell particular, de poble, sense més lideratges.
I tot i les penúries de tothom, a banda de portar llenya, uns quants “afillaven” alguna persona pagant-li despeses a la carnisseria o en els forns de pa per poder subsistir.
Més tard, s’organitzaven festes, amb les aportacions de cadascú, i amb el treball de cadascú, després de jornades de feina de 10 o 12 hores, sis dies a la setmana. I per millorar el poble, sense costos especials, qui no recorda les “brigades de voluntaris” que molts diumenges treballaven 4 o 5 hores, arreglant el camp de futbol, els jardins o altres parts del poble, “pagats” només amb un senzill esmorzar?
I tenir un camió, com el de Cal Marxant, sempre disponible, simplificava molt les coses. Tant aviat s’havia d’anar a buscar rocs, per fer un marge, com lloses per pavimentar un tros de carrer o jardí, com boixos, per engalanar la Plaça Major o per algunes de les processons que en aquells temps es feien.
Aquesta colla d’homes, però també de dones, eren la principal garantia de que qualsevol esdeveniment, festa, celebració cultural, esportiva o d’oci, tindria èxit perquè tots hi participaven. I molts, tant feien d’instal·ladors d’escenari, com d’actors o actrius del grup de teatre, o cantants del cor parroquial, per posar uns exemples.
Avui, vull retre homenatge a tota aquesta generació, i evito posar-hi noms. En tinc molts en el cap, però segur me’n deixaria, i aleshores algú podria pensar que ha estat un oblit volgut, o que he donat més importància a uns que a d’altres. Només recordem qui netejava carrers, qui cuidava jardins, zona esportiva, camins, rellotge del campanar, aplegava llenya, organitzava festes, campionats, etc,etc, quan no hi havia res del que tenim ara. Tinguem un record per tots ells i elles, perquè ho varen fer, per estimació al poble i a la seva gent.
Borredà, 12 de novembre de 2016.
L’Alcalde, Joan Roma